La literatura que sóc jo.

No he trobat a ningú. No he vist a cap persona llegint en cap lloc inusual estes setmanes. A la facultat els estudiants revisaven llibres de text i als cafès homes encorbatats llegien el diari. Tampoc no he trobat a ningú que escrivira solitari en algun banc, en algun racó inhòspit... 

Per la meua part, m’ha vingut molt bé no trobar-los. Em feia molta por escriure estes frases. No m’espantava el full en blanc, sinó vosaltres. Mai he compartit esta part de mi, el meu jo de paraules. Per a ser justa, sí ho he fet, però molt poc, només el necessari. La resta era per a mi, íntim i necessari. Quasi com la higiene, com entrar a la banyera. Jo no em banye amb qualsevol, qui ho fa? És una espai meu, sols meu. I de la mateixa manera que l’aigua, les paraules m’envolten, em renten. I ara he d’obrir la porta i deixar entrar al lector. Estic nua i sols em cobreixen les paraules. Al cap i a la fi, escriure és això, una màscara, una tela que separa qui escriu i qui llig. Hi ha qui la té opaca i no es deixa veure. Hi ha qui la té translúcida i es distorsiona; alguns cops molt, altres quasi transparents. La meua és d’aigua, inestable. S’adapta al meu cos, a les meues formes, i va caient, va evaporant-se. I acabe, inevitablement nua davant vostre. Hauré d’afrontar-ho i tirar endavant sense complexes.

Ara que ja m’heu vist us parlaré de mi, de la literatura que sóc jo. M’agrada molt prendre cafè i escriure asseguda en un terrassa tranquil·la. Prenc sempre capuccino i escric a una llibreta menuda amb un boli bic, sempre bic. M’he mudat fa poc a esta ciutat i sols em queden uns mesos per a anar-me’n cap a Itàlia. Des que sóc ací he agafat la costum de fer peregrinatge de cafeteria en cafeteria provant el capuccino. Aleshores, trac la llibreta de la bossa i em pose a escriure sobre el cafè i el lloc. Així he anat fent una col·lecció de cafeteries, de recorreguts, un mapa. Però, no és això el que faig, no escric sobre cafès. En realitat és molt més que això. Escric sobre mi, sobre el temps que estic en esta ciutat, sobre els llocs que vaig coneixent, sobre la gent que vaig mirant, que em va mirant... A eixe escriptor ha estat l’únic que he vist estes setmanes: el meu propi reflex als cristalls d’un bar. Quan arribe a Itàlia prendre capuccino (del de veritat) trauré els meus escrits i sabré perfectament qui era jo ara mateixa.

I això és la meua literatura, una forma d’autoconeixement, d’autoaprenentatge. Quasi com una teràpia, una escala que fa pujar  poc a poc. Una recerca constant, una pregunta constant sobre el món i sobre mi mateixa. No puc evitar imaginar ara al budista meditant, fent tot sacrifici per arribar a Nirvana. Este budista és quasi l’al·legoria perfecta de la literatura. L’escala infinita que mai acaba... El viatge cap a Ítaca.

Amb la meua biblioteca passa una cosa similar. Cada llibre, cada lectura va formant un escaló. Un escaló de l’escala i un part més del meu ser. Aleshores, eixes paraules deixen de ser de l’autor i ja formen part de mi. Algunes és graben a foc i acaben per definir-me. Aleshores, esdevé un gran escaló, una espenta molt forta cap amunt. Altres, en canvi, quasi no tenen efecte i són simple ornament. I en això consisteix la recerca, l’acte literari.

Jo no puc explicar que és la literatura ni ningú ho pot fer. L’Art és això, una pregunta retòrica, una paradoxa necessària. La infinitat de possibilitats, la mateixa idea d’infinit que ningú pot acotar. No obstant, per a mi i per tants, és com l’oxigen. És una forma de viure, d’afrontar la realitat. Cadascú d’una forma pròpia. Jo, nua i banyada, pujant una escala.