Què és narrar?
Quan pense en esta qüestió, immediatament me’n ve al cap una altra: Perquè narrem? És a
dir, quina necessitat té la humanitat de narrar?
Pel que sembla, la nostra espècie ha estat narrant tota la
vida. Bé, des de l’incert moment en que començarem a ser humans d’una manera o
altra. La necessitat de practicar el llenguatge recentment estrenat, faria
córrer les primeres anècdotes en els rotgles vora el foc.
Les millors històries serien repetides una i una altra
vegada. El públic demanaria tornar a reviure les contarelles més emocionants,
les més divertides. Repetides d’una generació a una altra, emocionant a gents
diverses al llarg del temps.
Per força havia d’aparèixer algú que s’especialitzara en la
nova modalitat d’entreteniment. Algú que sapiguera tornar a narrar la història
i donar-li cada vegada matisos nous que la feren novament atractiva. Algú amb
bona memòria, però també capacitat per a donar-li ritme, que sapiguera enriquir-la amb dinàmiques i tempos
variables, algú que dominara la veu i el llenguatge. En definitiva algú que
sapiguera com cuinar tots els ingredients, de manera que irremeiablement
seduïren el respectable.
En esta xicoteta recapitulació, ens atrevim a dir que, més o
menys, ja han anat apareguent els
elements que podrien entrar a formar part d’una definició del que és narrar.
Per una banda eixa cosa que té de fet col·lectiu, d’acte que aglutina els
individus més diversos al llarg de l’espai i el temps. Per una altra banda el
fet de reviure l’experiència que ha viscut un altre, real o inventat, estar en
un altre lloc, amb una cara i un altre cos, passant les experiències més
diverses. Dit d’una altra manera, revisant el que ja saps o aprenent el que no.
I finalment, la seducció, l’art de la bona pràctica de l’estil. Sense este
element quasi màgic, no s’entén cap de les arts. Parle d’eixa paraula
meravellosa que és la Bellesa.
Resposta la primera pregunta -què és narrar- caldria
resoldre, en la mesura d’allò possible, la segona -perquè narrem. Quina
necessitat tenim? Perquè ens agrada comunicar-nos contant anècdotes? Perquè ens
quedem insatisfets si ens falta per saber del principi, el desenvolupament o el
final, el que clàssicament s’ha dit una història? Perquè ens identifiquem invariablement
amb les vivències, bones o roïns, dels protagonistes? Perquè ens deixem
convèncer per les narracions que ens arrastren de la realitat per a portar-nos
a mons que no existeixen? Perquè gaudim tant quan veiem una bona pel·lícula,
obra de teatre o dansa, llegim un llibre, o veiem un quadre amb alguna
història?
En este moment en que tantes interrogacions pengen, el
narrador d’este text, pensa que és un bon moment per a anar tancant. Que potser
són massa preguntes, o de fet una sola, però que el tema, de qualsevol manera,
donaria per a unes quantes pàgines més. Que deixar el text obert en el final
pot ser una bona manera de donar-li cert caràcter circular al treball. Que amb
això pot quedar fins i tot un poc poètic. Que, en definitiva, és hora de
guardar l’arxiu i tancar l’ordinador.
David Carboneras
No hay comentarios:
Publicar un comentario