Què és narrar?

Què és narrar?

Quan pense en esta qüestió, immediatament  me’n ve al cap una altra: Perquè narrem? És a dir, quina necessitat té la humanitat de narrar?

Pel que sembla, la nostra espècie ha estat narrant tota la vida. Bé, des de l’incert moment en que començarem a ser humans d’una manera o altra. La necessitat de practicar el llenguatge recentment estrenat, faria córrer les primeres anècdotes en els rotgles vora el foc.

Les millors històries serien repetides una i una altra vegada. El públic demanaria tornar a reviure les contarelles més emocionants, les més divertides. Repetides d’una generació a una altra, emocionant a gents diverses al llarg del temps.

Per força havia d’aparèixer algú que s’especialitzara en la nova modalitat d’entreteniment. Algú que sapiguera tornar a narrar la història i donar-li cada vegada matisos nous que la feren novament atractiva. Algú amb bona memòria, però també capacitat per a donar-li ritme, que sapiguera  enriquir-la amb dinàmiques i tempos variables, algú que dominara la veu i el llenguatge. En definitiva algú que sapiguera com cuinar tots els ingredients, de manera que irremeiablement seduïren el respectable.

En esta xicoteta recapitulació, ens atrevim a dir que, més o menys,  ja han anat apareguent els elements que podrien entrar a formar part d’una definició del que és narrar. Per una banda eixa cosa que té de fet col·lectiu, d’acte que aglutina els individus més diversos al llarg de l’espai i el temps. Per una altra banda el fet de reviure l’experiència que ha viscut un altre, real o inventat, estar en un altre lloc, amb una cara i un altre cos, passant les experiències més diverses. Dit d’una altra manera, revisant el que ja saps o aprenent el que no. I finalment, la seducció, l’art de la bona pràctica de l’estil. Sense este element quasi màgic, no s’entén cap de les arts. Parle d’eixa paraula meravellosa que és la Bellesa.

Resposta la primera pregunta -què és narrar- caldria resoldre, en la mesura d’allò possible, la segona -perquè narrem. Quina necessitat tenim? Perquè ens agrada comunicar-nos contant anècdotes? Perquè ens quedem insatisfets si ens falta per saber del principi, el desenvolupament o el final, el que clàssicament s’ha dit una història? Perquè ens identifiquem invariablement amb les vivències, bones o roïns, dels protagonistes? Perquè ens deixem convèncer per les narracions que ens arrastren de la realitat per a portar-nos a mons que no existeixen? Perquè gaudim tant quan veiem una bona pel·lícula, obra de teatre o dansa, llegim un llibre, o veiem un quadre amb alguna història?

En este moment en que tantes interrogacions pengen, el narrador d’este text, pensa que és un bon moment per a anar tancant. Que potser són massa preguntes, o de fet una sola, però que el tema, de qualsevol manera, donaria per a unes quantes pàgines més. Que deixar el text obert en el final pot ser una bona manera de donar-li cert caràcter circular al treball. Que amb això pot quedar fins i tot un poc poètic. Que, en definitiva, és hora de guardar l’arxiu i tancar l’ordinador.

David Carboneras